Reprenc el bloc avui i amb una frase que em sembla magistral “Busco un guia que em segueixi” de la Donna Willians, una persona extraordinària amb
una trajectòria extraordinària. Per a mi, aquesta és una síntesi del
significant universal que ha de tenir l’acompanyament educatiu.
Els
adults en general i els/les docents i pares en particular hauríem de respondre
a aquest rol paradoxal de guia que segueix per anar acompanyant als nostres fills/es i
alumnes en el seu aprendre a aprendre funcional, social i emocional per tal que
puguin desenvolupar al màxim les seves capacitats i habilitats.
I
crec que quan parlem d’això que en diem necessitats educatives especials sobre
tot les relacionades amb persones amb diversitat funcional de caire
intel·lectual o amb diversitats funcionals relacionades amb el que associem a trastorns
de l’espectre autista el significat d’aquesta
curta frase adquireix una dimensió extraordinària. De fet la Donna Williams, creadora de la
frase, és autista i aquesta és la seva definició de l’acompanyament que ella desitja
i necessita.
Autisme i Acompanyament des d’el consentiment i la confiança (mútua).
“Busco un
guia que em seguixi” diu Donna Willians. Per a mi, com ja he di, aquesta és
una síntesi meravellosa del significant que ha de tenir l’acompanyament i,
d’alguna manera, recull l’essència de l’experiència antropològica i social de
Deligny. Ell va practicar aquest acompanyament en la seva literalitat més
extrema. És a partir de la reflexió inevitable sobre l´íntima i realment
compartida convivència que es va donar a Cévennes, filmada a Ce gamin là, que perfilem aquest sentit d’acompanyament que
gira entorn a crear circumstàncies favorables de interrelació a partir de
situar-nos en una posició de “no-saber”,
d’acostar-nos al infant (a la persona) a través de les seves “pertinences”
materials, corporals o espacials (la
“seva carta de presentació” en paraules de A. Di Ciaccia), d’intentar
entendre la seva pròpia i personal lògica interna d’estar i, més que lluny, fora, sobretot, d’invasions intrusives i d’ànims
normalitzadors.
L'acompanyament s'ha de donar des d'el Saber Ser i des d'el Saber Estar. Comparteixo uns videos que ens acosten a aquesta manera de fer. Acompáñame Mama ens sensibilitza sobre la importància que té que pares i professionals entenguin les singularitats dels infants per poder dur a terme aquest acompanyament d'una manera eficaç i emocionalment gratificant; Mirando a los Ojos del Autismo ens acosta a la potencialitat de les noves tecnologies com a potents eines que podem fer servir per a comunicar-nos fora del llenguatge oral. Per últim us deixo, per als que us hagueu engrescat una ponència de Ramon Duch, professor de l'UOC que va fer sobre l'Autisme en el marc dels SEUminaris del Màster en dificultats de l'aprenentage i trastorns del llenguatge.
En resum, l’actitud de l’acompanyant radica en saber estar amb l’infant a partir dels
seus interessos per tal de col·laborar en la construcció del seu propi
coneixement i per tal d’afavorir l’adquisició progressiva d’habilitats,
augmentar la seva autonomia personal i millorar la seva relació social amb
l’entorn. Qualsevol progrés en aquest sentits contribuirà possiblement a reduir
el seu nivell d’angoixa i vulnerabilitat.
Des de
l’activisme autista, relacionat amb la filosofia del Moviment de Vida Independent (MVI) i la seva reivindicació “Res sobre nosaltres sense nosaltres”,
també es reclama acompanyament però es
fa més concret i explícit, un acompanyament social que radica en un
reconeixement de la seva diversitat, de la seva forma de ser persona. En
paraules d’Ari Ne’eman “No som incapaços de relacionar-nos.[...] Podem ser capaços
de tirar endavant amb els nostres propis recursos si rebem el suport,
l’acceptació social i som inclosos per qui som” Pot ser aquest és un testimoni
radical però en essència és una petició d’acompanyament des de la confiança en
les potencialitats del individu lluny de la compassió per les seves
limitacions.
